La tercera i última edició estarà dedicada a l’anàlisi del nou cicle especulatiu immobiliari que es lucra amb la(es) ruïna(es) (de la bombolla anterior). I, finalment, podrem respondre la pregunta inicial del 2013. Quan vam llançar el «Què fem amb tot això?» no vam saber anticipar l’eficàcia amb què el mateix sistema que va crear els cadàvers seria capaç d’adaptar-se a la situació i seguir lucrant-se amb les seves despulles. Ara sí, podem constatar que la ruïna és un negoci.

Els cadàvers han deixat de ser habitatges buits o inacabats i territori semiurbanitzat o requalificat per convertir-se en actius, en molts casos tòxics, que necessiten la seva particular societat de gestió (Sareb). Es constitueixen en «carteres» i es venen a l’engròs al millor postor: Teide, Bull, Dorian, Crossover reuneixen realitats tangibles en diferents parts del país i les converteixen en objecte de desig de fons de capital de risc, intermediaris, gestors i altres actors que només sumen al seu procés de deslocalització.  Es tracta d’un procés altament opac, de bancs per a bancs, de fons a fons, que auguren grans plusvàlues fomentades per unes facilitats financeres creades específicament.

La conversió d’immoble a mercaderia és un fet contrastat i fomentat activament des de les polítiques estatals per abordar les conseqüències de la crisi i la bombolla immobiliària. Madrid i Catalunya han venut habitatges de protecció oficial. La necessitat de liquiditat ha deixat gairebé 3.000 habitatges socials en mans del fons Blackstone, el lema del qual «Buy it, fix it, sell it», només pot augurar-los un futur d’especulació.

Fins que no evitem que les despulles de la bombolla immobiliària siguin tractades com a «actius financers» que es venen i es compren, no sortirem d’aquest sistema caníbal que crea, mata i es menja els propis fills immòbils per, després, tornar a començar.

Una estratègia genèrica aplicada per igual al llarg de tot l’Estat espanyol els ha generat, i una altra de la mateixa índole pretén presentar-se com a solució. Sense nomenar-los com el que són, habitatges que no acullen ningú o territori consumit sense sentit, poden seguir habitant aquests «llimbs» abstractes anomenats mercat, que respon a unes regles especulatives que res tenen a veure amb un dret fonamental recollit a la constitució.

Aquests cadàvers haurien de ser gestionats amb la màxima transparència i amb la garantia que el benefici de la seva enèsima venda inclogui una plusvàlua per a la comunitat en què es troba. Les negociacions d’alguns ajuntaments amb la Sareb sobre la possibilitat de cedir pisos buits per una temporada limitada són primers intents, encara que tímids, de combinar l’interès comercial amb una necessitat social.

Un cadàver sense nom és solament un actiu més amb què lucrar-se; és neutre, sense càrregues emocionals, personals, locals o culturals. Amb nom i cognom, cara i ulls, serà una mica més difícil justificar que la millor solució és revendre la ruïna per al benefici d’uns amos que són aliens fiscalment i geogràficament al lloc on aquesta habita. Cada cas requerirà una proposta diferent i els agents seran diferents. Però la informació facilita la possibilitat de construir una proposta contrastada i és una eina clau per exigir transparència i exemplaritat en la gestió del nostre bé comú.

Arquinset 3ra edició: Paisatges contemporanis
Ubicació: Disseny Hub Barcelona
Data: novembre 2015

Comissària: Julia Schulz-Dornburg
Col·laboradors: Eugenia Troncoso
Coorganitzadores: Montera34,Pablo Rey Mazón y Alfonso Sánchez Uzábal

Participants: Montera34, Javier Burón Cuadrado, José Manuel Naredo, Josep M. Vilanova Claret, Marisol Soto Romero
Producció: Arquinfad
Coordinació Arquinfad: Margarita Kirchner, Ana Acón

Fotos: Xavi Padrós